Resulta
gaire bé impossible continuar comentant l'article sense citar una de
les frases d'aquest que diu: “ La evaluación tiene un componente
de comprobación (muy complejo); pero otro de atribución (no menos
problemático)...”. Així que, de fet, aquesta afirmació ens dóna
pistes sobre com és la nostra avaluació i per tant, podem saber que
consta de dues parts: una de comprobació i una altra d'atribució.
Això
pot tenir diferents significats. D'una banda, el fet d'avaluar
implica moltes coses i una d'elles és que, tradicionalment,
l'avaluació s'entén com allò que serveix per comprobar que un
alumne ha assolit una sèrie de continguts. Per tant, hi ha la tasca
de la comprobació de que l'alumne coneix tots els continguts que
requereix per avançar en el curs i per pujar de nivell d'estudis.
Irònicament, també hi ha una altra comprobació i aquesta costa més
de reconèixer: la comprobació de que els alumnes, la majoria de les
vegades, aprenen conceptes per tal d'escriure'ls en la prova i
després, de la majoria d'aquests continguts, s'obliden. Un cop més,
s'entreveu un defecte de l'avaluació tradicional.
D'altra
banda, l'atribució, com s'ha dit abans, crea més problemes que la
comprobació. L'atribució que un professor fa sobre un alumne que ha
tingut un èxit o un fracàs acadèmic i les causes que l'han portat
a tal situació és perillosa, ja que, com ja sabem, moltes vegades
no tenim en compte molts factors que influeixen els notres nens i
nenes i, per tant, a l'hora d'atribuir relacions causals als èxits
d'un alumne poden sorgir moltes problemàtiques. A més, moltes
vegades, s'acostuma a culpar l'alumne pel seu mal rendiment en
comptes de pensar que, pot ser, el problema és el docent. Per tant,
com molt bé insinúa l'article, hem de ser especialment rigorosos a
l'hora d'analitzar les causes del rendiment acadèmic de cada cas en
concret. No ens podem basar en una sola prova per determinar que
aquell alumne no té facilitat amb les matemàtiques o que aquella
alumna no parla bé el català.
No hay comentarios:
Publicar un comentario